A casa som així

A casa tots som més aviat animalots, simples, però bons jans. Una de les escenes més entranyables que recordo me la puc imaginar amb diversos protagonistes i tots em semblen igual de plausibles. Qualsevol de nosaltres podia perfectament entaforar-se un tros massa gran del que fos a la boca i pretendre parlar com si no passés res, però el resultat era inintel·ligible, és clar, i feia que tots esclafíssim a riure. El coronament del gag era quan el mateix còmic involuntari se sumava a la rialla col·lectiva, l’emoció li esclatava a la boca i en feia brollar trossos ensalivats per tota la taula. La metralla detonava un ¡hala!, que acompanyaven algunes mans obertes que s’enlairaven cap a l’origen dels projectils al mateix temps que el perillós protagonista, massa tard, es cobria amb un tovalló. (Els dinars en família, que divertits que eren).

Fora ens comportem, sí, perquè n’hem après, però l’empenta, l’energia aquesta nostra, el que reflecteix és que estem acostumats a fer-nos les coses nosaltres mateixos, amb les mans i embrutant-nos. Nada, eso se lava. L’olor de la furgoneta. L’olor de l’hort. L’amagatall (secret, hi afegia jo) de la clau darrere una roca al muret natural que feia la terra davant de la tanca metàl·lica. Somiers vells, filferros rovellats. Trastos sota la vella figuera i les seves fulles grans i aspres. (L’olor de la figuera!). Un congelador atrotinat. Els estris: una forca que ningú feia servir mai, les aixades, el rascle, la pala, aquelles tisores amb les fulles tan llargues que feien por. Els insectes, les picades que era millor no ensenyar per evitar el lleixiu. Els fàstics que se superaven perquè no hi havia alternativa.

Tanco els ulls i, tantes vegades com vulgui, puc tornar a esberlar un albercoc per comprovar que no té cucs abans de mossegar-lo. Només he de tancar els ulls. O collir una d’aquelles pedres del terra sec i llançar-la amb el tirador, apuntant a un dels dos safarejos vells que hi havia fora o a la distància, més enllà dels arbres i les altres cases, cap a la ciutat, a l’horitzó. També puc tornar a estar asseguda en una d’aquelles cadires plegables sobre les rajoles sobreres de davant de la porta, prenent la fresca a la nit sota la parra, escoltant els grills. O al bany, buidant a la tassa la galleda d’aigua bruta, del dipòsit, perquè no hi havia cadena.

Som bona gent, però de vegades se’ns nota que venim d’embrutar-nos de fang, de fer-nos tants talls a les mans que no els prestàvem atenció i d’escalfar l’aigua per rentar-nos a gibrellades. I no a tothom li sembla un tret simpàtic. Quan a la presidenta de l’empresa on treballes li interessa allargar un problema tècnic i fer-lo passar per una gran complicació per negociar termes més profitosos per a l’empresa, però un de nosaltres veu que no n’hi ha per a tant, s’arromanga la camisa i soluciona el problema tècnic allà mateix, durant la visita oficial i davant les càmeres, es veu que aquest tret característic nostre no li acaba de fer el pes. Quan el cap de departament és un inepte i et retreu en un correu amb còpia a tot el personal que hagis solucionat una pífia seva sense consultar-li i tu li respons el que sents, sense passar-ho per cap filtre, es veu que no se li posa bé que siguis tan trempat, tan campechano. Quan la nena fa encara una altra rabieta i, en comptes d’acompanyar-la en els seus sentiments, proposar-li un pacte i arribar a una comprensió mútua de la situació, un de nosaltres li diu que ella mateixa: o ve amb la resta o es queda sola, allà on és, plorant, es veu que al pare que s’ha llegit més llibres de noves tendències en educació infantil que s’han publicat no li fa gaire gràcia.

Però si no els agrada, que s’hi posin fulles. I si no en tenen, que n’agafin de la figuera, que no s’ha mogut de lloc.